De Gutenberg als algoritmes: cinc segles d’història de la impremta

Un recorregut per les grans invencions gràfiques, explicat des d’un taller familiar amb tres generacions d’ofici

Al nostre taller del carrer Major de Sarrià, hi ha una olor que no canvia: tinta, paper i el caliu de les màquines. Tres generacions hem respirat el mateix aire. I cada vegada que posem en marxa una màquina, som conscients que participem d’una cadena d’invencions que porta més de mil anys funcionant: la xilografia xinesa, els tipus mòbils de Gutenberg, la linotipia, la litografia, l’offset i, avui, la impressió digital i els algoritmes de prepress.

Gutenberg és el nom que tothom recorda. Però aquella cadena no va començar a Alemanya el 1450. Va començar molt abans, amb un artesà xinès que modelava argila, amb un monjo copiant a mà a la llum d’una espelma, amb un actor austríac que fregava una pedra calcària per pura casualitat. I fa més de cinc segles que travessa aquesta professió.

Aquesta és la història d’aquella cadena. I comença molt abans de Gutenberg.

Quan va néixer la impremta? Els orígens asiàtics que tothom oblida

La necessitat de duplicar informació és tan antiga com la necessitat d’escriure-la. Molt abans del segle XV, molt abans de Gutenberg, ja hi havia persones que intentaven resoldre el mateix problema, i algunes ho van aconseguir.

A Mesopotàmia, els artesans ja feien servir corrons de fang per estampar símbols sobre tauletes d’argila, una tècnica tan senzilla en aparença com potent en conseqüències: per primera vegada, un mateix missatge podia repetir-se sense haver de tornar-lo a escriure a mà. A la Xina, cap al segle VII dC, la xilografia (impressió amb blocs de fusta tallats a mà, entintats i fregats contra el paper) ja era una tècnica consolidada, fruit de segles de maduració des que els xinesos van disposar de paper, tinta i superfícies en relleu cap al segle II dC.

El salt decisiu va arribar entre els anys 1041 i 1048 dC, quan un artesà de la dinastia Song del Nord anomenat Bi Sheng va fabricar els primers tipus mòbils de la història, fets d’argila cuita. La idea era revolucionària: en lloc de tallar una pàgina sencera en fusta, cada caràcter era una peça independent i reutilitzable, com les lletres d’un joc de construcció que es pot desfer i tornar a muntar. La complexitat dels milers de caràcters asiàtics va impedir, però, que el sistema s’estengués massivament. Una solució genial, atrapada per un alfabet massa gran per a ella.

A Europa, mentrestant, els llibres eren obra d’artesania pura. Els monjos els copiaven a mà, un a un, als escriptoris dels monestirs. Un sol volum podia representar mesos de feina i estava fora de l’abast de la immensa majoria de la població. La informació existia. Simplement, no tenia pressa.

L’enginy de Johannes Gutenberg: per què el 1450 va canviar-ho tot

El gran mèrit de Gutenberg no va ser inventar-ho tot de zero. Va ser tenir la visió d’agafar tecnologies que ja existien i combinar-les en un procés industrial eficaç per primera vegada a Europa. Va pensar com un enginyer en una època d’artesans.

Els tres pilars del seu sistema eren tan elegants com pràctics. Va crear tipus mòbils metàl·lics: petits blocs individuals per a cada lletra, fets d’un aliatge de plom, estany i antimoni, que permetien compondre una pàgina sencera, imprimir-la i reutilitzar les mateixes lletres per a un text completament diferent. Va reformular la tinta: les tintes a l’aigua no s’adherien al metall, de manera que va formular una tinta densa basada en oli de llinosa i pigments, molt més duradora i consistent. I va adaptar la premsa: els mateixos tòrculs de fusta (premses de cargol) que els vinyaters feien servir per premsar raïm, reconvertits per obtenir una pressió uniforme i repetible sobre el paper. Tres oficis aliens, una sola màquina.

El primer gran resultat va ser la Bíblia de 42 línies, acabada cap al 1455, una obra que encara avui impressiona per la seva regularitat i acabat. Gutenberg havia resolt el problema del text. El de les imatges era una altra guerra.

Durant els tres segles següents, artesans d’arreu d’Europa incidien a mà sobre planxes de coure per crear mapes, retrats i estampes científiques d’una precisió que cap premsa de plom no podia assolir. La tècnica s’anomenava calcografia (gravat sobre metall per incisió directa), i Dürer, Rembrandt i Goya en van fer les seves obres gràfiques. Mentre els tipògrafs composaven paraules, els gravadors preservaven les imatges. Dos oficis paral·lels, dos mons que trigaran segles a trobar-se.

La impremta arriba a Barcelona (1473)

El 1473, Barcelona ja tenia impremta. Colom no creuaria l’Atlàntic fins d’aquí a dinou anys.

La invenció de Gutenberg no va trigar ni dues dècades a travessar els Alps. Impressors d’origen alemany van establir el primer taller documentat a la ciutat i hi van imprimir el primer incunable: l’Ètica d’Aristòtil. Aquell mateix any, simultàniament, s’obrien tallers a València i Sevilla, un any abans ja n’havia obert un a Segòvia. La Península Ibèrica s’incorporava al mapa de la impremta europea amb una rapidesa notable.

Barcelona es convertiria, en pocs decennis, en un dels principals centres editorials de la Corona d’Aragó, liderant la producció d’incunables (els llibres impresos abans del 1501, els primers de la història de la impremta europea) juntament amb València i Lleida. Quan passem per les pedres del Barri Gòtic, trepitgem la mateixa ciutat que ja composava pàgines quan la resta del món encara no sabia que hi havia un continent a l’altra banda de l’oceà. Barcelona ja imprimia.

Però aquell sistema manual, aquella destresa d’artesà lletra a lletra, estava a punt de xocar amb la Revolució Industrial. I res no tornaria a ser igual.

Com va canviar la impremta el món? Del vapor a la linotipia (1814–1886)

Durant més de tres segles, el sistema de Gutenberg gairebé no va variar. Tot era manual, lent i precís: un tipògraf expert podia compondre algunes centenars de lletres per hora, una a una, extretes d’una caixa de fusta dividida en compartiments. L’ofici requeria anys d’aprenentatge i un cos que suportés hores dret davant la component (la superfície inclinada on el tipògraf disposava els tipus de plom per formar les línies de text).

El 1814, Friedrich Koenig i Andreas Friedrich Bauer van inventar la premsa accionada per vapor, que assolí 1.100 fulls per hora, enfront dels 240 que feien les premses manuals del moment. Per primera vegada, el llibre i el diari es convertien en productes accessibles per a tota la societat. Aquell canvi de velocitat va tenir un efecte social que anava molt més enllà del progrés industrial: va ser el primer gran pas cap a l’alfabetització massiva. Quan imprimir es va fer ràpid, llegir es va fer possible per a tothom. I quan tothom va poder llegir, el món va deixar de ser el mateix.

Mentrestant, la cursa per alimentar els diaris de les grans ciutats portava la tecnologia al límit. El 1847, l’americà Richard March Hoe va patentar la premsa rotativa: en lloc de fulls plans, el paper s’enrollava en bobines interminables al voltant d’un cilindre giratori i permetia imprimir milers de còpies per hora. La rotativa no era una màquina per a tallers petits. Era una màquina per a masses. Per primera vegada a la història, la informació no esperava: era ella qui perseguia el lector. I aquella acceleració va canviar per sempre la manera com les societats debaten, s’indignen i es governen a si mateixes.

Però la rotativa imprimia ràpid. Compondre el text que havia d’imprimir, encara no.

El 1886, el rellotger alemany Ottmar Mergenthaler —conegut com el segon Gutenberg— va presentar la linotipia a la redacció del New York Tribune. Per primer cop, un operari assegut davant d’un teclat de 90 tecles podia fondre línies senceres de plom en calent, una darrere l’altra. Un sol tipògraf substituïa set compositors manuals. Fins llavors, la composició manual limitava severament l’extensió dels diaris; amb la linotipia, les redaccions van poder multiplicar el nombre de pàgines per primera vegada sense perdre diners en el procés.

Al nostre taller no vam arribar a tenir mai una linotipia. Però conservem encara el tipògraf original de quan es va fundar Tormiq el 1968, aquells tipus de plom que van treballar durant anys fins que la fotocomposició els va rellevar, i que ara reposen alineats com soldats que esperen una ordre que ja no arribarà. De vegades, quan el veiem, entenem millor que mai per quina raó li van posar el segon Gutenberg a Mergenthaler. No va canviar la impremta. Va canviar la velocitat a la qual el món podia pensar en veu alta.

La litografia: quan imprimir va ser també art (1796)

Mentre les fàbriques instal·laven calderes de vapor, un actor austríac anomenat Alois Senefelder feia un descobriment completament diferent. El 1796, fregant una pedra calcària amb un llapis gras, va observar que l’aigua i l’oli es repel·leixen. Acabava d’inventar la litografia (tècnica d’impressió basada en la repulsió natural entre greix i aigua sobre una superfície plana), i sense saber-ho, havia posat les bases de tota la impressió en planxa que vindria després. La història de la impremta, moltes vegades, és la història de les casualitats productives.

A diferència dels tipus de plom, que només composaven text, la litografia permetia reproduir qualsevol dibuix o imatge directament, amb una riquesa de detall mai vista fins llavors. Durant tot el segle XIX i bona part del XX va ser la tècnica dominant per a cartells, partitures, mapes, etiquetes comercials i revistes il·lustrades. A Barcelona va florir de manera especialment brillant: els tallers de la ciutat van produir alguns dels cartells modernistes més recordats de la història del disseny català, aquelles imatges denses de color que encara avui apareixen a les portades dels llibres sobre el Modernisme.

Però la litografia no era només cosa dels grans tallers barcelonins. A Badalona, la fàbrica G. de Andreis Metalgraf Española, coneguda popularment com La Llauna, va ser durant dècades una de les empreses litogràfiques d’envasos metàl·lics més actives de l’Estat. L’edifici modernista, obra de Joan Amigó i Barriga i construït en diverses fases entre 1905 i 1922, va ser rehabilitat el 1986 per Enric Miralles i Carme Pinós i avui acull l’Institut La Llauna. Una pedra calcària, un edifici modernista, tota una indústria: la litografia catalana no és només història, és paisatge urbà.

A casa nostra, la litografia no és un capítol dels llibres d’història. És una memòria de família. El nostre avi Domingo va dominar les tres tècniques que van definir el seu ofici: la tipografia, la litografia i l’offset, primer a Gràfiques Simò i després a Quintilla y Cardona, on va acabar dirigint el taller. Quan el nostre pare hi va entrar com a maquinista d’offset, es trobava treballant sota les ordres del seu propi pare, en un taller que era un museu viu: tipografia del segle XV, pedra litogràfica del XVIII i offset del XX, tres segles de tècniques convivint en el mateix espai. Va ser el final d’una era viscuda des de dins. En aquell taller, el nostre pare treballava a peu de màquina i la nostra mare, a les oficines. S’hi van conèixer. Quan anys més tard va fundar Tormiq, portava tot aquell ofici a les mans. La nostra mare no va trigar a incorporar-s’hi. La impremta, des de llavors, era cosa de dos.

L’offset: el mateix principi, una nova màquina

D’aquella pedra calcària de Senefelder a la planxa metàl·lica moderna hi ha un sol pas conceptual: substituir la superfície per una de més eficient, sense tocar el principi. Això és exactament el que van fer Ira W. Rubel i Caspar Hermann cap a l’any 1904, de manera independent i gairebé simultània. En el sistema offset, la planxa metàl·lica no toca directament el paper: la imatge es transfereix primer a un cilindre de cautxú (el blanket, en l’argot del sector) i d’aquí al paper. Aquest pas intermedi és el que dona nom a la tècnica: offset, que en anglès significa precisament “transferència indirecta”. El resultat és una qualitat i una velocitat molt superiors per a grans tiratges.

Al nostre taller, l’offset ha format part de la feina durant dècades. I cada vegada que veiem una planxa metàl·lica muntada a punt d’imprimir, és impossible no pensar que el principi físic que governa aquella màquina, l’aigua i l’oli repel·lint-se, és el mateix que Senefelder va descobrir per casualitat fregant una pedra fa més de dos-cents anys. La tècnica ha canviat. La física, no.

I mentre l’offset consolidava el seu domini als tallers de mig món, una altra revolució s’aproximava. Aquesta vegada, sense plom, sense pedra i sense planxa.

La Revolució Digital: del plom al píxel

Abans que arribessin els arxius digitals, hi va haver un pas intermedi que sovint s’oblida: la fotocomposició. Des dels anys cinquanta fins als vuitanta, els tipus de plom van ser substituïts per caràcters projectats fotogràficament sobre paper sensible, un sistema que per primera vegada en cinc segles desallotjava el metall del cor del procés. Va durar poc més de trenta anys: el temps d’una generació. Prou per aprendre-ho. Just el necessari per veure-ho desaparèixer.

Després de cinc segles de plom, tinta i pressió mecànica, el canvi definitiu va arribar de sobte i en silenci: un arxiu digital, una pantalla i una filmadora de planxes (màquina que transfereix directament la imatge digital a la planxa d’impressió, sense intermediaris fotogràfics). Sense tipus, sense pedra, sense planxa de preparació manual. El resultat sobre el paper era el mateix. El procés per arribar-hi, completament diferent.

La impressió digital ha transformat el que era possible: tiratges d’un sol exemplar, cada full diferent de l’anterior, producció sense mínims. Durant dècades, imprimir implicava una inversió prèvia en planxes i preparació que feia inviable qualsevol tiratge curt. La impressió digital va eliminar aquesta barrera d’entrada completament.

A Tormiq ho hem viscut des de dins, en una sola persona. La nostra mare va començar com a caixista (la persona encarregada de compondre el text lletra a lletra, extraient els tipus de plom de la caixa tipogràfica), va passar a la fotocomposició amb l’Olivetti, i quan un dels primers Macintosh Plus que van arribar a Barcelona va aterrar al nostre taller, va ser ella qui va aprendre a fer-lo servir. Tres revolucions tecnològiques. Una mateixa persona. L’essència de la feina, sempre la mateixa: que el resultat sigui exactament el que havia d’ésser.

La impressió digital va obrir també una frontera que la impremta de plom mai havia hagut d’encarar: per què el color que veus a la pantalla no és el que surt imprès. Els monitors emeten llum sumant vermell, verd i blau (RGB); les impressores, en canvi, la filtren amb quatre tintes, Cian, Magenta, Groc i Negre (CMYK), per síntesi sustractiva. Hi ha matisos de pantalla que cap tinta no pot capturar, i quan un arxiu arriba sense convertir correctament, el resultat imprès pot decebre. Cal prendre les mesures necessàries perquè això no passi. Entendre la diferència entre RGB i CMYK és, en el fons, entendre la diferència entre la llum i la matèria.

I ara, cap a on va la història de la impremta?

Cada nova etapa en la història de la impremta ha seguit el mateix patró: una tècnica nova que sembla impossible, després inevitable, i finalment invisible. La impressió digital ja ha passat les dues primeres fases.

L’offset continua sent la referència per a les grans tirades, però ja no governa en solitari. Les impressores digitals d’alta producció han tancat la bretxa de qualitat fins al punt que, en molts tipus de feina, un full imprès digitalment i un d’offset ja no es distingeixen a ull nu. I a diferència de l’offset, la impressió digital no necessita planxes, no té mínim de tirada i pot fer cada full diferent de l’anterior. Allò que fa vint anys semblava ciència-ficció, imprimir cent cartes cadascuna amb el nom i la foto del destinatari, avui és una opció de catàleg.

Però el canvi més profund d’aquesta nova etapa no es veu sobre el paper: es produeix abans d’arribar-hi. Els algoritmes i l’automatització ja han entrat al taller: analitzen arxius, detecten errors, connecten el pressupost amb la impressió i l’acabat en un flux continu sense interrupcions manuals, i reorganitzen la cua de producció en temps real. Allò que abans requeria l’experiència acumulada d’anys i una persona introduint dades en cada pas, avui és un circuit que s’autogestiona. Allò que Gutenberg va resoldre amb plom i pressió, els algoritmes ho resolen ara amb dades i predicció.

Al taller, cada nova tecnologia ha estat sempre un mitjà, no una fi. La pregunta que ens fem des del 1968 continua sent la mateixa: quina és la millor tècnica per a aquest encàrrec? Els algoritmes i l’automatització canviaran com es fa la feina. La pregunta, no.

Al carrer Major de Sarrià, el tipògraf original de quan es va fundar Tormiq continua amb els seus tipus de plom reposant en silenci. No és una peça de museu: és el recordatori que cada revolució tecnològica que ha passat per aquí, el plom, la fotocomposició, el Mac, el digital, els algoritmes, no ha fet més que allargar la mateixa cadena. La nostra generació no serà diferent.

---

Preguntes freqüents sobre la història de la impremta

Qui va inventar la impremta i quin any?

L’alemany Johannes Gutenberg va inventar la impremta de tipus mòbils metàl·lics cap a l’any 1450, a la ciutat de Magúncia (Alemanya). Va ser el primer a combinar tipus metàl·lics reutilitzables, tinta a l’oli i premsa mecànica en un sistema industrial de reproducció de textos.

Existien sistemes d’impressió abans de Gutenberg?

Sí. La xilografia (impressió amb blocs de fusta tallats) estava consolidada a la Xina des del segle VII dC. Entre el 1041 i el 1048 dC, l’inventor Bi Sheng va crear els primers tipus mòbils de la història, fabricats amb argila cuita, durant la dinastia Song del Nord.

Quin va ser el primer llibre imprès a Europa?

El primer gran llibre imprès amb tipus mòbils a Europa va ser la Bíblia de Gutenberg, també coneguda com la Bíblia de 42 línies, acabada cap al 1455.

Quan va arribar la impremta a Barcelona i a Espanya?

La impremta va arribar a la Península Ibèrica el 1472, quan l’impresor Juan Párix va instal·lar el primer taller documentat a Segòvia, de la mà del bisbe Juan Arias Dávila. El primer llibre imprès a Espanya va ser el Sinodal de Aguilafuente(1472). L’any 1473, ja s’obrien tallers simultàniament a Barcelona, València i Sevilla.

Qui va inventar la premsa rotativa i quan?

Richard March Hoe va patentar la premsa rotativa el 1847. Permetia imprimir sobre bobines contínues de paper al voltant d’un cilindre giratori, assolint vuit mil còpies per hora en el primer model i divuit mil vint anys després. Va ser la màquina que va fer possible la premsa de masses moderna.

Què va ser la linotipia?

La linotipia va ser inventada per Ottmar Mergenthaler el 1886 i presentada al New York Tribune. Permetia fondre línies senceres de text en plom calent des d’un teclat de 90 tecles, substituint set compositors manuals per un sol operari. Va ser clau per als diaris i les editorials fins als anys 70 del segle XX, quan la va substituir la fotocomposició electrònica.

Què és la litografia i quin paper va tenir a Barcelona?

La litografia va ser inventada per Alois Senefelder el 1796 i va ser la tècnica dominant per a la reproducció d’imatges durant tot el segle XIX i bona part del XX. A diferència dels tipus de plom, permetia reproduir qualsevol dibuix directament. A Barcelona va florir de manera especial, amb tallers que van produir alguns dels cartells modernistes més recordats de la història del disseny català. La litografia és també l’antecessora directa de la impressió offset moderna.

Quin paper ha tingut Catalunya en la història de les arts gràfiques?

Catalunya ha estat un dels centres històrics de les arts gràfiques a la Península Ibèrica. Barcelona va acollir una de les primeres impremtes de l’Estat el 1473 i es va convertir ràpidament en un dels principals productors d’incunables de la Corona d’Aragó. Durant el segle XIX, la litografia va florir especialment a la ciutat, amb tallers que van produir alguns dels cartells modernistes més recordats del disseny català. Al segle XX, la indústria gràfica catalana va continuar sent un sector de referència, amb empreses especialitzades en offset i litografia d’envasos que van exportar producció a escala estatal i internacional.

Qui va inventar la impressió offset i quan?

La impressió offset moderna s’atribueix a Ira W. Rubel i Caspar Hermann, cap a l’any 1904. Es basa en el principi de repulsió entre l’aigua i l’oli, descobert per Alois Senefelder cap al 1796 amb la litografia.

Quan i on es va inventar el paper?

El paper va ser inventat a la Xina, atribuït a Cai Lun, funcionari de la cort imperial, cap al 105 dC durant la dinastia Han. A Europa no es va estendre fins als segles XI i XII, a través del món àrab.

Què és la impressió digital i en què es diferencia de l’offset?

La impressió digital transfereix la imatge directament des d’un arxiu digital al paper, sense planxes. L’offset requereix planxes metàl·liques preparades prèviament. La impressió digital és ideal per a tiratges curts i personalitzats; l’offset és més eficient en tiratges llargs on la consistència del color és determinant.

Què signifiquen les sigles CMYK?

Cian (Cyan), Magenta, Groc (Yellow) i Negre (Key). Són els quatre colors bàsics de la impressió en síntesi sustractiva. La seva combinació en percentatges de 0 a 100 permet reproduir milers de colors. No tots, però: la gamma de colors reproduïbles per impressió (gamut CMYK) és més estreta que la que mostra un monitor, especialment en tons fluorescents i blaus brillants.

On es pot trobar una impremta amb tradició familiar a Barcelona?

Tormiq és una impremta familiar de Barcelona amb més de cinquanta anys d’història i tres generacions d’ofici. El taller està situat al carrer Major de Sarrià, al barri de Sarrià, i combina la impressió offset i la impressió digital per a tot tipus d’encàrrecs, des de tiratges curts personalitzats fins a grans produccions. Va ser fundada el 1968 per Domingo, maquinista d’offset, que portava a les mans l’ofici après al costat del seu pare tipògraf. Avui, la tercera generació continua fent la mateixa pregunta que es fa des del primer dia: quina és la millor tècnica per a aquest encàrrec?